|
|
3.1. La prehistòria
Amb prou feines tenim informació del període paleolític . Del neolític han perdurat més restes. Fa 7.000 anys les Terres altes i els wadis de l'Hadramut i del Rub al- Khali van ser ocupades per agricultors. En el tercer mil·lenni aC els egipcis acudien al Iemen a la recerca d'encens i mirra.
A partir del 1200 aC es va establir la Ruta de l'encens, gràcies a la domesticació del dromedari (1300 aC). La ruta va anar desenvolupant-se i ampliant la varietat de mercaderies: or, fustes nobles, seda, espècies, pells i, naturalment, encens i mirra.
Es va desenvolupar a més el comerç marítim gràcies a l'aprofitament dels vents monsònics . |
| |
|
|
|
|
3.2. Del regne de Saba a la islamització
Fa 3200 anys es va desenvolupar la Ruta de l'Encens per mar i per terra i amb ella van començar a créixer els regnes al sud de l'Aràbia.
El més important va ser el regne de Saba, entre el 1000 i el 500 aC, que estava en l'actual governorat de Marib. D'aquesta civilització queden restes com els del temple de Bilqis (Mahram Bilqis ), el temple de la Lluna (Ran Bilqis) o la Gran presa en el Wadi Adhana. Els sabeus van dominar altres regnes de la ruta comercial com Awsan, Ma'in, Hadramut i Qataban .
Cap al 115 aC, un nou regne sorgit a Dhafar (actual governorat d' Ibb ), el regne Himiar, va conquerir el regne de Saba, però la ruta comercial terrestre va perdre importància i en van adquirir les rutes marítimes.
El segle II dC, els etíops van conquerir el Iemen, els beduïns s'hi van enfrontar durant dècades. Al voltant del 260 els himiarís van derrotar els etíops i va desenvolupar una nova ruta terrestre. Mentrestant, el cristianisme i el judaisme es van estendre pel Iemen. Els himiarís eren hebreus i van perseguir els cristians (segle V) i els etíops van envair el Iemen una altra vegada. En 570 van intentar conquerir La Meca, però van ser derrotats pels perses, que van ocupar tot el nord de la península de l'Aràbia.
Els perses sassànides van conquerir el Iemen i el 575 eran els amos de tota la Península Aràbiga. |
| |
|
|
| |
|
3.3. El Iemen del 622 a l'arribada dels europeus
L'any 622, l'any de l'Hègira, Mahoma va fugir de La Meca a Medina. Fins a aquest moment al Iemen hi havia jueus, cristians, mazdeistes i pagans. El 628 el governador persa Badhan es va convertir a l'Islam i després d'ell la major part de la població del sud de l'Aràbia.
Després de la mort de Mahoma (632), Abu Bakr va començar la conquesta i la formació de l'Imperi islàmic i els iemenites van ser dels primers d'unir-se a la conquesta.
El 660 va començar el govern de la dinastia dels Omeies i el Iemen va passar al Califat de Damasc. El 711, Tarik va envair la Península Ibèrica amb molts dels seus homes provinents del Iemen, així doncs el Iemen va contribuir a la formació d' Al-Andalus.
|
 |
 |
El 750 va prendre el poder la dinastia Abbàsida, que va traslladar la capital a Bagdad, i el Iemen va ser integrat a l'Imperi Abbàsida, però aviat van sorgir dinasties locals que van crear estats independents.
|
|
El 820, a la Tihama, Muhammad ibn Ziyad, va fundar un estat amb capital a Zabid, així naixia la dinastia dels Ziadís que va governar durant 200 anys.
Cap el 897 va néixer l'Imamat Zaidí, que duraria més de mil anys. Va ser fundat per Iahia bin Husain ibn Qasim al-Rassi que era un líder dels zaidís, branca del xiisme i era, per tant, descendent de Mahoma a través d' Alí. Va ser el primer imam de la seva dinastia.
|
 |
El 1012 va prendre el poder un esclau d'ascendència etíop, Najah. Els najahides van controlar la Tihama i la franja sud-occidental del Iemen. Però el 1046 naixia un nou estat a les muntanyes d' Haraz: la dinastia Sulayida, que era una facció independent del Califat Fatimí d'el Caire, i que sempre va conservar el suport dels mandataris egipcis perquè tots ells eren xiïtes. La capital va ser Sana'a. Els Sulayides i els Najahides van lluitar entre ells durant molts anys. |
|
El 1067 va ocupar el tron Al-Sayydah bint Ahmed, vídua del rei. Per primera vegada en un país musulmà una dona dirigia el govern. És coneguda com Arwa. En 1087 la reina va establir la capital a Jibbla , on va estar durant 50 anys. |
|
El 1173 va prendre el poder una nova dinastia estrangera els Aiubís, originaris d'el Caire. Turanshah al-Aiubí, germà de Salah al-Din (Saladí), va envair el Iemen per recuperar la tradició sunní, portaven un segle i mig d' Ismailisme Fatimí. La capital es va establir a Taizz . |
|
El 1229, Al-Mansur Umar ibn Ali ibn Rasul va inaugurar una nova dinastia: els Rasúlides. Va mantenir la capital a Taizz. Va durar més de dos segles en què es van fomentar les arts i les ciències. |
|
El 1454 van prendre el poder els Tahirides que van governar tot el territori sud-occidental del Iemen. Mentre, a l'Hadramut, Badr bin Tuwairiq va prendre el poder, va establir la capital a Seiyun i va inaugurar la dinastia Kathiri que va estar en el poder fins al 1967. |
| |
|
|
| |
|
3.4. L'arribada dels europeus
El segle XVI es van produir unes noves invasions: les dels europeus. El 1487 el portuguès Pedro de Couilha va arribar a Aden i a partir de 1498 molts vaixells portuguesos arribaven als ports del sud d'Aràbia, camí de l'Índia. El 1507 Alfonso d'Alburquerque va prendre Socotra. La influència europea va fer reviure el cristianisme en la seva població fins avui en dia.
El 1513 els portuguesos van intentar conquerir Aden, la qual cosa va fer que els Mamelucs els combatessin, però no tenien suficients recursos i van demanar armes als turcs Otomans. Tot això va provocar que els turcs Otomans decidissin atacar els Mamelucs i que el 1517, conquerissin tota la vall del Nil i que el 1538 Suleiman el Magnífic, prengués la Tihama i Aden, i el 1548 Sana'a, originant la primera ocupació Otomana del Iemen, que duraria cent anys. Els turcs van ser tirans amb la població, però van desenvolupar l'economia. Van desenvolupar el cultiu i l'exportació de cafè. Els cafetars eren explotats a les Terres Altes des de feia menys d'un segle pels camperols. Els turcs van millorar i van ampliar els cultius de cafè per exportar-lo, i van crear el port de Mokha, que va passar a denominar una varietat de cafè.
|
|
| |
| |
| |
|
|
|
| |
| |
| |
| |
|
| |
Els iemenites, dirigits pels Zaidís, es van aixecar contra els turcs a finals del segle XVI, i els van expulsar de Sana'a el 1623, i el 1635 del Iemen. Llavors prengué el poder la dinastia Zaidí .
El domini Zaidí s'estendria de 1635 a 1849. De 1645 a 1675 el govern de la dinastia de Sa'da es va estendre fins a l'Hadramut. La reunificació nacional la va aconseguir l'imam Muayyid. En aquesta època va créixer el cultiu i exportació del cafè, establint-se a Mokha representacions franceses, daneses i belgues, a més de les angleses i alemanyes, ja existents. El cafè va ser una gran font de riquesa durant dos segles, però el 1740 es va erosionar per la competència de nous productors com el Brasil o Indonèsia.
El 1728, un sultà de la tribu Abdali de Lahej va proclamar la independència d'Aden i la major part de la costa del Mar Aràbic.
El 1798 els britànics van conquerir l'illa de Perim a l'estret de Bab el-Mandeb per desenvolupar la colonització. El 1839 van conquerir Aden i el van incloure en el govern colonial britànic de l'Índia. |
 |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
|
|
 |
|
3.5. De 1849 a 1962
El 1849 els turcs van envair la Tihama i van continuar la seva expansió pel Iemen del nord. Mentre, els britànics establien pactes amb els xeics del Iemen del Sud. D'aquesta manera es van anar matisant les diferències entre el Iemen del nord o Aràbia Turca i el Iemen del Sud o Aràbia Britànica.
El 1904, l'imam Iahia ibn Muhammad, descendent del llinatge Zaidí, es va aixecar contra els turcs i va aconseguir que els turcs firmessin tractats i concedissin certa llibertat legislativa als iemenites. Però, el 1909, Sayid Mamad al-Idrisi es va aixecar a la Tihama. Els otomans van haver de lluitar en dos fronts. El 1911 a Europa va esclatar la guerra italo-turca que es va estendre fins al Iemen. A la Tihama van lluitar italians, zaidís i idrisís. Finalment van oferir a l'imam Iahia el govern parcial a les muntanyes i ho va acceptar. Però el 1915, en plena Primera Guerra Mundial, els anglesos es van aliar amb al-Idrisi per lluitar contra alemanys i otomans. Finalment els turcs van perdre el Iemen pel Tractat de Laussane de 1923.
Després de la marxa dels turcs, Iahia ibn Muhammad va assumir la sobirania del Regne del Iemen. Al- Idrisi dirigia la Tihama des d'Hoddaidah. El 1925, Iahia va atacar Hoddaidah i al-Idrisi va obtenir l'ajuda d'Aràbia Saudita que volia quedar-se part de la Tihama .
Iahia va intentar estendre els seus dominis per terres saudites. La guerra saudita-iemenita va esclatar el 1934. Com a conseqüència els saudites van prendre sota el seu domini les províncies d'Agafar, Najran i Hoddaidah. Iahia va firmar un tractat de pau pel qual els saudites dominarien els territoris ocupats durant 40 anys i Iahia recuperava Hoddaidah. Els saudites encara no han tornat aquests territoris.
El 1937 Aden va passar a ser colònia britànica. A Aden es van refugiar grups contraris al règim de l'imamat del regne del Iemen. Aquest govern era xiïta, rigorós i aïllacionista, per això existia una oposició que, el 1948, va realitzar un atemptat contra Yahya, que va ser succeït immediatament pel seu fill Ahmed, qui va traslladar la capital de Sana'a a Taizz.
Aquest mateix any es va produir la marxa de la comunitat jueva cap a l'Estat d'Israel.
El 1951 l'imam Ahmed va establir les primeres relacions diplomàtiques del Regne del Iemen amb la Gran Bretanya i Egipte. Més tard amb els Estats Units i el 1956 amb la Unió Soviètica. Però, malgrat això, el país seguia amb les seves tradicions i amb un ritme de vida més propi de l'època medieval.
El 1958, va fundar amb Síria i Egipte, els Estats Àrabs Units, però en va ser expulsat el 1961. El país era pobre, mancava d'hospitals, carreteres, escoles, de qualsevol signe de desenvolupament
|
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
 |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
|
|
| |
|
3.6. De 1962 a l'actualitat
El 1962, Muhammad al-Badr, fill d'Ahmed, el va succeir en l'imamat però, una setmana després del seu nomenament, el coronel Abdullah Sallal va iniciar la revolució de 26 de setembre, amb el suport d'Egipte. Al-Badr va fugir i es va refugiar a les muntanyes, on va començar una resistència que conduiria a la guerra civil que va durar 8 anys.
Abdulah Sallal es va convertir en el president de la República Àrab del Iemen (RAY), recolzada per Egipte i la Unió Soviètica. Però Aràbia Saudita i la Gran Bretanya van recolzar l'oposició d'al-Badr perquè la Gran Bretanya temia que els territoris del sud seguissin l'exemple i volguessin la independència.
Entre 1963 i 1967 hi va haver dures batalles, però el 1967 Egipte es va retirar de la guerra, cosa que va provocar que fos evident que al-Badr no podia guanyar i, a més, Sallal va ser deposat per al-Iryani. Al-Badr va intentar conquerir Sana'a el 1968, però va fracassar, la qual cosa va provocar que l'obliguessin a deixar el càrrec. La guerra va acabar el 1970.
Malgrat que els britànics van convertir Aden en una colònia el 1937 i van desenvolupar la seva influència sobre el sud del Iemen, aquest territori tampoc no va millorar la seva situació, per la qual cosa el 1959, quan els anglesos van establir la Federació de l'Aràbia del Sud, van començar també els moviments independentistes. El 1963 es va fundar el Front per a l'Alliberament Nacional (FLN), republicà i marxista, i va començar la guerra per la independència. El 1967 els anglesos van sortir d'Aden, després de 129 anys d'ocupació. Va néixer la República Popular del Iemen del Sud. I el novembre de 1970 va néixer la República Democràtica Popular de Iemen (RDPY).
Entre 1970 i 1980 es van succeir els conflictes entre ambdós Iemen. Fins al 1985 es va viure un període de pau, però el 1985 es van iniciar una sèrie de conflictes en la RDPY que van conduir a la guerra civil.
Després de diversos esdeveniments, entre ells l'aparició de petroli en zones frontereres entre els dos Iemen i la caiguda de l'URSS el 1990, es va produir la unificació amb el nom de República del Iemen i Sana'a com a capital. Però el 1994 va esclatar de nou la guerra civil que va durar dos mesos i va tenir com a conseqüència la unificació definitiva i el camí cap a la democràcia.
Actualment el sistema polític de la República del Iemen és un estat democràtic i multipartidista, amb un Congrés format per 301 diputats i en el qual es realitzen eleccions legislatives cada 5 anys. |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
 |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
|
