E

L

S

T

U

L

Ú

N

I

D

E

S

Els abbàssides s’havien inclinat cap a l’orient i havien traslladat la capital de l’imperi a Bagdad. Inclogueren a perses en càrrecs administratius i a turcs i kurds en l’exèrcit. La gran extensió de l’imperi va permetre, gràcies a la gran quantitat de recursos i riqueses, el desenvolupament d’un comerç florent, el creixement de les ciutats, la fundació d’altres de noves, una vida agradable als seus habitants i el desenvolupament de les ciències i les lletres, en contraposició a una Europa en crisis.
Concediren terres a governadors locals a canvi de tributs, d’aquesta manera van sorgir las dinasties locals: aglàbides (Tunis i Sicília), samànides (Transoxiana i Khorasán), safàvides (part de l’Iran i d’Afganistan), rustemites (Algèria) i tulúnides (Egipte).
El 868 Ahmad ibn Tulun (868-884), fill d’un esclau turc del califa abbàssida al-Ma’um, va ser nomenat governador d’Egipte i Síria. El 870 va proclamar la independència d’Egipte sota sobirania abbàssida. L’estat Tulúnida va sobreviure fins el 905.